Llucia Ramis revisita les 10 cases on ha viscut: “Som més a prop de viure al carrer que de ser ultramilionaris”

ACN Barcelona – Preguntant-se on és realment casa seva, si a Palma, Barcelona o qualsevol altre punt del món, va decidir revisitar les deu llars on ha viscut en els últims 30 anys. La viatgera és la periodista i escriptora Llucia Ramis (Palma, 1977), que publica ‘Un metro cuadrado’. L’obra, guanyadora del IV Premi de No Ficció Libros del Asteroide, arriba aquest dilluns a les llibreries. Entrellaça el reportatge literari, les memòries i la crònica barcelonina per a qüestionar el paradigma de la societat de propietaris a què havíem d’aspirar. “Som més a prop de viure al carrer que de fer-nos ultramilionaris”, constata Ramis en una entrevista a l’ACN. La versió en català, traduïda per ella mateixa, es publicarà el 13 de maig sota segell d’Anagrama.
A ‘Un metro cuadrado’ (Libros del Asteroide), Llucia Ramis aborda el problema de l’habitatge, que no li ve de nou, sinó que l’ha perseguida els últims 30 anys. Ho fa a partir de la seva pròpia experiència com a llogatera, revisitant els pisos on havia viscut, per a conèixer qui hi viu i com han canviat les cases, els carrers, els barris i la ciutat. I serveix per a constatar com Barcelona, i també Palma, s’han convertit en un escenari per a turistes i ‘expats’.

A l’inici de cada capítol, al costat de l’adreça de cada casa on va viure, l’autora hi ha volgut posar el preu en pessetes i euros que pagava de lloguer. La conclusió és que, a finals dels 90 i principis dels 2.000, es podia viure en barris com l’Eixample o Sarrià per 300 o 400 euros.

En una entrevista amb l’ACN, Llucia Ramis assegura que “les cases on vivim, els espais, els barris, els veïns, les ciutats, els paisatges ens marquen i condicionen la vida”. Per això, es pregunta què hi queda de nosaltres en aquests llocs i qui hi viu ara, si hi té una relació íntima o és lloc de pas.

Si bé no el concep com un llibre generacional, l’escriptora sí que assenyala que “hem assimilat, integrat, sistematitzat i naturalitzat la precarietat”. Situa la frontera de classe en la propietat: “La propietat, sigui heretada o no, fa que un hagi de dedicar el 60% o 8% dels seus ingressos només a l’habitatge, i que l’altre no hi dediqui res”.

Expats, turistes, migrants i ocupes

La periodista i escriptora encara es pregunta on és casa seva, si a Palma o a Mallorca. “No sé fins a quin punt me’n vaig anar perquè em feia mal veure aquella destrucció urbanística, però també cultura; la sensació que perdies el que havia estat teu”, admet. “Arribo aquí i veig que Barcelona segueix aquest mateix model extractiu”, lamenta. Ramis denuncia que “el turisme és vendre el que no és teu”, i que això també té una incidència en la crisi de l’habitatge.

En canvi, l’autora contraposa com s’ataca el migrant, el feble que acaba d’arribar. “Estem més a prop de viure al carrer, que no de fer-nos ultramilionaris. I, en canvi, tenim la sensació que estem més a prop de ser multimilionaris, perquè ens han generat aquesta il·lusió”, afirma. I rebla: “Perquè això funcioni, has de tenir por al pobre”.

El mateix passa amb els ocupes, segons Ramis. “Aquestes cultures cada cop més individualistes t’alienen del món i la societat, et desactiven”, alerta. D’aquí, assenyala, l’omnipresència dels anuncis publicitaris d’alarmes “antiocupes”. En aquest context, sosté que els periodistes “haurien de remarcar molt més que el 85% de les ocupacions són a grans tenidors o edificis de bancs”, i no a casa teva mentre estàs de vacances. “Si poses aquests anuncis, haurien de dir després que són enganyosos”, conclou.

“Més política d’habitatge, menys política de propietat”

Després de submergir-se durant prop de dos anys en la problemàtica de l’habitatge per al llibre, Llucia Ramis diagnostica que “el problema és que s’ha posat en el centre la propietat i no l’habitatge”, deixant a una banda els llogaters, perquè es volia “una Espanya de propietaris”. En aquest sentit, defensa que caldria “més política d’habitatge i menys política de propietat”.

La paradoxa és que la mateixa Ramis s’ha acabat hipotecant, en contra dels seus principis, per a comprar una casa a Barcelona, perquè assegura que “no podia suportar més aquell neguit i inquietud”.