El tancament d’aquest negoci al passatge Blanchart, després de trenta anys de servei, planteja una pregunta que va més enllà de la nostàlgia: com sobreviu el comerç de proximitat a L’Hospitalet?
Quan una xurreria tanca després de tres dècades, no desapareix només un negoci. Se’n va un tros de memòria col·lectiva, un espai de trobada entre generacions, un lloc on les cues del cap de setmana eren part del ritual del barri.
La Xurreria l’Àvia, al passatge Blanchart, ha abaixat la persiana aquest mes de juliol per la jubilació dels seus propietaris, Joan Carles i Manolo. Des de l’1 de juny de 1996 fins ara, han servit esmorzars familiars, xurros amb xocolata i patates fregides que els veïns recorden com a inigualables.
Un dels socis ja es va jubilar fa uns anys; Joan Carles va continuar al capdavant amb la seva filla Andrea fins al tancament definitiu.
El valor invisible del comerç de barri
És fàcil caure en la nostàlgia quan un establiment així desapareix. Però la qüestió de fons no és sentimental: és cívica. Què perd una ciutat com L’Hospitalet quan tanca un comerç amb trenta anys d’història?
Un veí, Manuel Roldán, ho ha expressat amb claredat en un homenatge publicat al mitjà local ‘Tot L’Hospitalet’: “Els esmorzars amb els avis, les albades després de les festes, aquells xurros amb xocolata, aquelles cues a l’hora de fer el vermut per comprar les patates fregides i aquelles crostes inigualables”.
La Xurreria l’Àvia era un referent per a diferents generacions. Els nens que hi anaven amb els avis ara hi porten els seus fills. O hi portaven, millor dit.
La pregunta incòmoda: quants més aguantaran?
El tancament per jubilació és natural i respectable. Joan Carles i Manolo han treballat durant tres dècades; mereixen el descans. Però la seva marxa deixa una pregunta oberta: per què ningú ha pres el relleu?
La pregunta, doncs, no és només per què tanca la Xurreria l’Àvia. És quants més establiments com aquest aguantaran els propers anys. I, sobretot, quina política de suport al comerç de proximitat està funcionant realment a L’Hospitalet.
Detingut per un apunyalament mortal a l’Hospitalet de Llobregat
Més enllà de la subvenció puntual
El passatge Blanchart ha perdut un dels seus referents. Però el debat no hauria de quedar-se en l’anècdota nostàlgica. Hauria de servir per repensar com volem que siguin els nostres barris d’aquí a deu o vint anys. Volem carrers amb vida pròpia, amb comerços que coneguin els veïns pel nom, o preferim una successió de locals buits i franquícies impersonals?
El que no es mesura en euros
La Xurreria l’Àvia era un lloc on coincidien avis i néts, on es formaven cues els caps de setmana i on la gent es trobava sense haver-ho planejat. Això no surt en cap balanç comptable, però és el que fa que un barri funcioni.
Manuel Roldán ho resumeix en el seu missatge d’agraïment: “Només espero que la vida us vagi molt bé, agraït per les hores de servei que ens heu donat”. Servei. Aquesta és la paraula clau. No només venien xurros; oferien un servei a la comunitat que cap algoritme pot substituir.
El repte del relleu
La jubilació de Joan Carles i Manolo és legítima i mereixedora de respecte. Però el fet que ningú hagi continuat el negoci hauria de fer-nos reflexionar. Per què és tan difícil trobar relleu en el comerç de proximitat? Què falla en el model perquè un establiment amb trenta anys d’història i una clientela fidel no tingui continuïtat?
La Xurreria l’Àvia ha tancat. Però el debat que deixa obert hauria de continuar. Perquè el que està en joc no és només una xurreria, sinó el model de ciutat que volem construir.
- Et Recomanem -
