L’Olga es treu la vida cinc mesos després de perdre el pis a l’Hospitalet de Llobregat

La localitat es mobilitza després de la mort de la veïna de 54 anys i mare de dues filles que va morir després de ser desnonada del pis de Santa Eulàlia

La mort de l’Olga el passat 7 de setembre de 2026 ha provocat una important reacció entre entitats veïnals i col·lectius vinculats al dret a l’habitatge de L’Hospitalet de Llobregat. La dona tenia 54 anys, era mare de dues filles i havia perdut casa seva només cinc mesos abans. El seu entorn considera que cal analitzar tot el procés que va precedir el desnonament, així com l’atenció que va rebre després de quedar-se sense el domicili on havia desenvolupat bona part de la seva vida.

Una llarga batalla

L’Olga havia residit durant més de vint anys en un habitatge del barri de Santa Eulàlia. Anys enrere, després de tenir dificultats per continuar assumint la hipoteca, havia arribat a un acord amb Banc Sabadell mitjançant una dació en pagament. Aquesta fórmula va permetre que continués vivint al mateix immoble a través d’un contracte de lloguer social, malgrat haver-ne perdut la propietat.

Amb el pas dels anys, però, la situació de l’habitatge va canviar. La propietat va acabar en mans de Promontoria Coliseum Real Estate, societat vinculada al fons Cerberus. Segons han denunciat les persones i entitats que van seguir el cas, el contracte de lloguer social no es va renovar i es va iniciar el procediment judicial destinat a recuperar l’immoble.

El procés va arribar al seu moment més delicat durant les hores anteriors al desnonament. La nit abans de la data prevista per executar el llançament, l’Olga va manifestar la intenció de treure’s la vida. Davant d’aquesta situació es va activar el protocol corresponent i va ser traslladada d’urgència a l’Hospital Universitari de Bellvitge.

La representació legal de la dona va sol·licitar aleshores al jutjat que suspengués el desnonament tenint en compte la situació de vulnerabilitat que presentava. Malgrat aquesta petició i els esdeveniments de les hores anteriors, el procediment va continuar i el llançament es va executar el 15 d’abril de 2026.

Després de perdre l’habitatge, l’Olga va haver de buscar una solució provisional i va passar a viure temporalment a casa d’una amiga. Per al seu entorn, quedar-se sense la llar on havia viscut durant més de dues dècades va agreujar una situació personal que ja era especialment complicada.

Cinc mesos després del desnonament, el 7 de setembre, l’Olga va morir per suïcidi. La seva mort ha portat familiars, amistats i diferents organitzacions socials de L’Hospitalet a fer públic el cas i a reclamar que s’examini detalladament tot el procés.

Mobilització per l’Olga

Entre les entitats que han denunciat públicament els fets hi ha l’Associació de Veïns i Veïnes Som Santa Eulàlia i col·lectius vinculats al moviment pel dret a l’habitatge de L’Hospitalet. Aquestes organitzacions qüestionen la resposta que es va donar davant la situació de vulnerabilitat de la veïna i reclamen una investigació que permeti determinar quines actuacions es van dur a terme abans i després del desnonament.

Les acusacions més contundents provenen de la família, les amistats i els col·lectius socials que han acompanyat el cas. Aquestes organitzacions relacionen el desenllaç amb la pressió derivada de la pèrdua de l’habitatge i denuncien el que consideren una manca d’alternatives residencials adequades. Aquestes afirmacions formen part de la denúncia pública de l’entorn de l’Olga i no constitueixen per si mateixes conclusions judicials sobre responsabilitats concretes.

El cas també ha reobert el debat sobre els mecanismes que s’activen quan una persona immersa en un desnonament presenta indicadors d’extrema vulnerabilitat. Els col·lectius d’habitatge defensen que cal reforçar la coordinació entre els serveis socials, els serveis sanitaris, els òrgans judicials i les administracions perquè una situació d’emergència pugui tenir una resposta ràpida i coordinada.

També reclamen que les persones que perden el seu habitatge habitual disposin d’alternatives residencials efectives quan no tenen recursos suficients per accedir immediatament a un altre domicili. La problemàtica, segons aquestes entitats, no acaba en el moment del llançament, ja que la incertesa sobre on viure pot prolongar-se durant setmanes o mesos.