El Tribunal Suprem limita els encàrrecs directes a Fisersa des de les administracions

El Tribunal Suprem frena els encàrrecs directes a l’empresa pública de Figueres, Fisersa

– La Cambra de Concessionaris d’Infraestructures, Equipaments i Serveis Públics adverteix sobre els riscos jurídics en els encàrrecs directes a empreses públiques sense licitació

El Tribunal Suprem ha dictat una sentència crucial per a la contractació pública, aclarint els requisits per realitzar encàrrecs directes a empreses públiques. La sentència es refereix al cas de Fisersa, l’empresa pública creada el 1986 a Figueres per gestionar el subministrament d’aigua potable. Inicialment participada només per l’Ajuntament de Figueres, amb el temps s’hi van sumar altres ens, com l’Ajuntament de Vilafant i el Consell Comarcal de l’Alt Empordà. No obstant això, el control real de l’empresa continuava recaient principalment en el municipi de Figueres, que posseïa el 99,87% de les accions.

L’any 2012, l’Ajuntament de Vilafant va encarregar la gestió del servei d’aigua potable a Fisersa, un encàrrec que es va materialitzar el 2013. Posteriorment, el 2021, el Consell Comarcal de l’Alt Empordà també va formalitzar un encàrrec de gestió a la mateixa empresa, per prestar el servei d’abastament d’aigua potable en alta de la Xarxa Albera. En aquesta xarxa figuren els municipis d’Espolla, Capmany, La Jonquera, Masarac, Sant Climent Sescebes, Rabós, Mollet de Peralada, Vilajuïga, Pau, Palau-saverdera, Pedret i Marzà i Agullana.

La Cambra de Concessionaris d’Infraestructures, Equipaments i Serveis Públics (CCIES) ha advertit en múltiples ocasions sobre els riscos jurídics i de competència derivats dels encàrrecs directes a empreses públiques sense els deguts procediments de licitació. En els seus posicionaments previs, l’entitat ha assenyalat que estructures creades per adjudicar serveis sense licitació oberta podrien distorsionar la competència i generar incerteses legals.

La sentència del Tribunal Suprem reforça aquesta línia interpretativa, subratllant que la participació accionarial merament formal no pot substituir un control efectiu en la presa de decisions estratègiques. A judici de l’Alt Tribunal, “resulta rellevant” que els Estatuts continguin una previsió específica en la qual es contempli “un dret de veto o que s’imposi la necessitat del seu vot favorable per a les decisions estratègiques o importants”.

ENCÀRREC DIRECTE

La resolució del 10 de febrer de 2026 estableix que els encàrrecs realitzats per una administració a una empresa pública de “mitjà propi” només poden dur-se a terme si l’administració adjudicadora té un control real i decisiu sobre els objectius i les decisions estratègiques de l’empresa.

La sentència estableix que, per poder realitzar un encàrrec d’aquest tipus, l’administració adjudicadora ha de tenir una influència decisiva sobre l’empresa pública, a través d’un control conjunt real que impedeixi qualsevol distorsió en la competència. El Tribunal recalca que no n’hi ha prou amb una participació accionarial minoritària per considerar que existeix aquest control.

En el cas de FISERSA, la predominança del control per part de l’Ajuntament de Figueres, que ostenta la majoria absoluta de les accions i de la presa de decisions estratègiques, fa que no es compleixi el criteri de control conjunt per part de les altres administracions.

Fonts consultades apunten que, en base a aquesta sentència, les Administracions Públiques que haguessin fet encàrrecs a empreses públiques sobre les quals no exerceixin un control efectiu hauran de revisar aquests encàrrecs i obrir processos de licitació en què aquestes empreses públiques posin en concurrència amb altres operadors les seves capacitats i demostrin ser l’opció més beneficiosa per a l’interès general. En el cas concret de Fisersa, el Consell Comarcal de l’Alt Empordà i Vilafant hauran de realitzar una revisió d’ofici declarant nuls els encàrrecs de gestió. L’alternativa seria que Fisersa modifiqui els seus estatuts, de manera que tant el Consell Comarcal de l’Alt Empordà com Vilafant tinguin capacitat de decisió i d’oposició a les decisions en els òrgans de govern.